És bastant habitual que aquests dies de calor i xafogor —premonitòria dels estius i estacions que vindran— ens facin reflexionar sobre si el disseny de certs espais de la ciutat ha tingut en compte les necessitats de qui hi viu. Ens plantegem per què aquella plaça que es va inaugurar farà pocs anys no té ni un sol element que faci ombra; com és possible que hagin talat tots els arbres d’un carrer per fer-hi una intervenció en què se n’hauran de plantar de nous; o fins i tot ens fastiguegem mentre esperem l’autobús sota unes marquesines majoritàriament de vidre que desprenen calor t’hi posis com t’hi posis. Ara que fa una calorada de por, potser ens és més fàcil reconèixer aquestes mancances ambientals en el barri on vivim, però molt possiblement tinguem apreciacions importants relacionades amb altres temàtiques que també afecten l’espai públic i la forma com l’utilitzem.

Aquestes percepcions que tenim de la ciutat en el nostre dia a dia acaben conformant-nos una forma de moure’ns pels barris i carrers d’aquesta, de relacionar-nos-hi i fer-hi vida en els diferents moments del dia. Al seu torn, les dinàmiques de la població van transformant cadascun dels espais de la ciutat segons l’ús que els donem, i en alguns casos acaben promovent una zonificació d’usos i activitats exclusives destinades a un públic molt concret. Un exemple podria ser la creixent extensió de terrasses de bar d’alguns carrers i places, que han acabat fent que el veïnat no hi pugui passejar en hores punta i, de retruc, ha anat convertint els comerços d’aquell lloc en un monocultiu de bars.

D’alguna manera, doncs, podem dir que el model de ciutat que es promou des de despatxos i administracions té conseqüències crucials amb el tipus de vida que s’hi desenvoluparà i, per tant, cal que es pensi tenint en compte la totalitat i diversitat de la població. És més que evident que cadascú de nosaltres detectarà problemàtiques i dificultats diferents en funció de les seves necessitats o rutines, i molt possiblement qui redacti els plans o projectes per la ciutat no els tingui tots en compte, ja sigui per manca de temps, per desconeixement de certes realitats, perquè es prioritzin altres aspectes del projecte, o perquè s’exclogui —deliberadament o no— a certs col·lectius d’aquell espai en què s’intervé.

De tot plegat se n’ha teoritzat molt en l’àmbit de l’urbanisme, i és des de la interdisciplinarietat i el treball en xarxa que ha ressorgit la reivindicació del dret a la ciutat de totes les persones que hi viuen. Tant si l’anomenem ‘urbanisme per a tothom’, ‘urbanisme feminista’ —sí, feminista perquè busca la igualtat a l’hora de fer servir l’espai públic, independentment de criteris com l’edat, la identitat de gènere o la classe—, o ‘urbanisme inclusiu’, aquesta concepció de la ciutat parteix de la base de fer-la més amable des d’una lògica comunitària i de justícia social, no abocada a lobbies ni capritxos capitalistes que mercantilitzin l’espai públic en benefici dels pocs de sempre. Com quan es deixa aterrar empreses de patinets sense disposar d’un pla de mobilitat real que l’articuli i la reguli (a Tarragona en tenim un de 2012 que mai s’ha implementat); o quan aplaudim amb les orelles el desembarcament massiu dels turistes de creuers que passejaran unes hores per la ciutat en grups que faran entrebancar a tothom que gosi apropar-se a algun dels monuments més destacats de la ciutat.

Des de la CUP volem que Tarragona tingui uns carrers vius i actius i per això posem damunt de la taula i de forma molt resumida algunes qüestions fonamentals que ens afecten a l’hora de viure la ciutat i que hauríem de tenir en compte a l’hora de pensar-la i transformar-la perquè sigui realment inclusiva i ens millori la qualitat de vida, sobretot a qui és més vulnerable. Estem parlant d’accessibilitat, de seguretat i confort en l’ús de l’espai públic, de criteris mediambientals i d’aspectes de mobilitat que facilitin i no entorpeixin el nostre dia a dia. De fet, hi ha molts exemples tarragonins que ens serveixen per il·lustrar cadascuna d’aquestes qüestions, i és per això que sense dir el nom del carrer, plaça o barri concret, qui llegeixi aquestes línies podrà relacionar-les amb un o més espais on ho ha experimentat.

Quan diem que cal incloure a tothom en el disseny dels espais de la ciutat parlem d’accessibilitat i inclusivitat amb perspectiva de cures. No només es refereix a persones amb capacitats diverses, sinó que es tracta de pensar en una ciutat que atengui i respongui a les necessitats de tota mena de col·lectius, en què els espais s’adaptin a les persones i no al revés, com és el cas de la gent gran o la infància. Aquell pas de vianants sense paviment de botonera per a persones cegues, o que no disposa de baixador apte per a una cadira de rodes, cotxet de nadons o carro de fer la compra, és el típic exemple que trobem pels carrers de Tarragona. Ara bé, la vorera que no té una amplada suficient per a passar-hi dues persones (i encara menys dos cotxets!), les escales mecàniques que han decidit no funcionar el dia que vas amb més pes, les baranes als xamfrans que et fan fer més tomb com a vianant amb l’objectiu de facilitar el trànsit rodat, o els carrers costeruts sense baranes on recolzar-te i sense bancs per aturar-te a descansar també són exemples desfavorables de la nostra quotidianitat en aquesta ciutat.

Pel que fa a la seguretat i confort, hi ha estudis que assenyalen una diferència abismal en l’ús de l’espai públic en funció del sexe, gènere, o col·lectiu minoritzat a què es pertanyi. L’exemple més palpable se succeeix quan es fa fosc i hi ha menys gent pel carrer, ja que és quan decidim evitar passar per certs llocs. Per exemple, evitem espais mal il·luminats, carrers amb aparcaments en bateria i voreres estretes que dificulten la visibilitat, blocs de pisos rodejats de murs opacs sense habitatges mirant al carrer, entrades d’aparcament profundes i fosques, carrers llargs sense trencants que ens permetin canviar de rumb en cas de necessitat…

Un altre àmbit a tenir en compte, sobretot en un context d’emergència climàtica, és la sostenibilitat en el disseny de la ciutat i els criteris mediambientals que l’han de regir. La idea d’espai verd és un dels imaginaris majoritàriament compartits que tenim, tot i que massa vegades no posem en valor els espais naturals extensos que conformen l’Anella Verda de la ciutat i els anem trinxant poc a poc. De la mateixa manera, tot allò que tingui a veure amb la substitució d’asfalt per materials permeables que dissipin la calor hauria de ser un dels punts bàsics a tenir en compte. Últimament s’ha parlat molt dels refugis climàtics, cada vegada més necessaris: són zones que compten amb bancs, aigua, ombra generada per vegetació i bona ventilació i que, en períodes de calor, asseguren indrets de confort fins i tot millors que la pròpia llar, on moltes persones no gaudeixen d’una bona ventilació creuada, orientacions i aïllament adequat o aires condicionats, dependència dels quals hauríem de minimitzar. Però a la nostra ciutat trobem casos diametralment oposats, en què s’aposta fins i tot per inutilitzar els pocs bancs públics a l’ombra quan les terrasses dels bars obren, o es permet tenir els extractors dels aires condicionats a l’alçada de vianants per tenir una dosi extra d’escalfor quan hi passem pel davant.

Com no podia ser d’una altra manera, a la CUP no ens conformem únicament amb la crítica sinó que a partir d’aquesta aportem propostes concretes que permetin millorar allò existent. En relació a aquest àmbit tan ampli com és el dret a la ciutat, que hem intentat esbossar en aquest primer article, apostem sense cap mena de dubte per aquest urbanisme feminista que té en compte de forma transversal el benestar de tothom, ja sigui dissenyant nous barris, repensant els que ja existeixen, fomentant polítiques d’habitatge o creant un pla d’equipaments públics de la ciutat. Existeixen moltíssimes estratègies amb les que començar a treballar, com les marxes exploratòries col·lectives, sessions de treball amb veïnat i col·lectius concrets dels barris, campanyes divulgatives i d’empoderament per a la participació, o la creació d’espais d’atenció i recollida d’aportacions continuada. És important remarcar que és qüestió de voluntat política escoltar i tenir en compte la diversitat de la nostra ciutat abans de prendre decisions que tindran impactes en qui la viu. I és que si les eines de participació es dissenyen amb la intenció de fer una anàlisi exhaustiva de la complexitat que suposa la ciutat i no només per tal de validar idees que ja vénen predefinides des dels despatxos o per complir amb els mínims que exigeix la normativa, la ciutat podrà pensar-se des de i per a les persones que l’habitem. En aquest sentit ens agradaria pensar que la redacció del nou POUM (Pla d’Ordenació Urbana Municipal) posarà en marxa una nova manera de prendre decisions en urbanisme a Tarragona. Deixarem passar l’oportunitat?

Gemma Vendrell

Membre de l’Assemblea Local de la CUP de Tarragona