“Cal construir habitatge”. Amb aquesta resposta sembla que s’abordi la gran majoria de problemàtiques relacionades amb el parc habitacional de les nostres vil·les i ciutats, amb ben poques excepcions. Tant li fa que parlem de la impossibilitat del jovent per emancipar-se, de l’escalada de preus de lloguer i compra, de l’acaparament d’immobles per part de grans tenidors, de la degradació i envelliment del parc d’habitatge o dels pisos i solars buits que pot tenir un particular. Tota la complexitat i profunditat que envolta les problemàtiques vinculades amb l’habitatge es resolen sistemàticament amb la mateixa fórmula: construir habitatge com a garantia d’autoregulació del mercat, amb la creença que en l’àmbit residencial també funcionarà l’esquema simplista que diu que a més oferta els preus baixen i a més demanda els preus s’enfilen.

I aquesta és la lògica que sembla que regeixi aquest Avanç del POUM. S’han fet uns estudis poblacionals que serveixen per justificar el creixement obligatori de la ciutat. Uns estudis que treballen amb unes projeccions poblacionals que oscil·len entre el màxim creixement que hi haurà el 2050 i el mínim (±12.000 habitants) i que ens insten a treballar amb l’escenari més optimista de creixement. Contra aquests màxims val a dir que de moment Tarragona ha perdut 1.600 habitants en dos anys, i que actualment hi ha diversos àmbits urbanístics en execució que suposaran la creació de 3.137 habitatges més. Suficient, de moment, si es tracta l’habitatge com una simple xifra. En tot cas, la qüestió és que tot plegat posa en relleu que hi ha un excés d’àrees de creixement previstes en l’Avanç, i que el més sensat seria tractar-les com a sòl de reserva que hagi de desenvolupar-se de forma encadenada i de forma no simultània, sempre vinculada al desenvolupament de les polítiques municipals en matèria d’habitatge.

Perquè és aquí on volem anar. No creiem que hàgim de fer un article que senzillament es dediqui a rebatre aquestes xifres, sinó que creiem oportú poder posar en valor el creixement qualitatiu que necessita la ciutat en l’àmbit residencial. I això passa per parlar de polítiques d’habitatge i no només de definició d’àrees de creixement noves. Sabem que el marge de maniobra de què disposem és més petit del que ens agradaria —sobretot si des d’Espanya es tomben sistemàticament les lleis i decrets en matèria d’habitatge, evidenciant no només un conflicte obert en matèria d’autodeterminació sinó també un posicionament neoliberal favorable als grans tenidors— però no per això ens hem de quedar de braços plegats.

Les estratègies han sigut diverses i tracen un nou rumb a una regidoria que és de vital importància pel que fa al benestar i configuració de la població: obertura d’expedients a pisos buits que, en cas de confirmar-se l’abandonament, implicaran una sanció immediata corresponent a un augment del 50% de l’IBI; línia d’ajuts de més d’1,3 M€ per a la rehabilitació d’habitatges i la seva posterior incorporació a la borsa de mediació, on es llogaran entre un 10-20% per sota del preu de mercat; adquisició d’habitatges nous exercint el dret de tanteig i retracte suposant, tal i com es pot veure en la gràfica inferior, un creixement d’un 25% en menys de dos anys, mentre que en feia gairebé deu que no creixia de forma substancial; convenis de cessió d’habitatge per part d’entitats del tercer sector; difusió i assessorament als barris mitjançant xerrades específiques de l’Oficina Municipal de l’Habitatge; tramitació de les línies d’ajuts per al pagament del lloguer; desenvolupament de polítiques de promoció d’habitatge públic tot evitant la venda de patrimoni municipal; creació del Consell d’Habitatge de Tarragona…

Gemma Vendrell,

número dos per la CUP de Tarragona a les eleccions municipals 2023