Una cinquantena de persones van assistir a la xerrada del geògraf i activista Sergi Saladié al voltant de les nuclears que es va muntar a la plaça dels Natzarens de la Part Alta de Tarragona, a rel de l'aparició del còmic “Astèrix i les nuclears”. Aquest divertit còmic que és una adaptació a la nostra realitat de l'original dels anys vuitanta fet pels grups antinuclears alemanys, planteja la revolta del poble gal a la pretensió dels exèrcits i dels governants romans a construir-los una central nuclear al costat del poblat. Agafant aquesta anècdota com a eix de la xerrada, Saladié va comentar alguns paral·lels entre el còmic i la realitat de les centrals tarragonines, com que la seva ubicació es fa sempre en territoris on es creu que serà més fàcil enredar la població deixant en un segon pla d'interés les consideracions tècniques, que sempre són més fàcilment subsanables. Les divisions internes o la baixa mobilització de les poblacions receptores faciliten la implantació de les nuclears; altres mecanismes, com la compra de les persones que s'hi oposen o les grans inversions en equipaments públics, acaben per fer la resta. Per això -va comentar el professor de geografia de la URV- es tan important l'organització intel·ligent de la protesta social.

Una altra qüestió a tenir en compte és el malbaratament de l'energia elèctrica per culpa d'un sobreconsum innecessari que fem totes plegades; de fet, avui dia ja podríem prescindir de l'energia nuclear i sense afectar la qualitat de vida de les persones.

Finalment, es va parlar de la seguretat de les nuclears, una de les qüestions que encara avui estan per resoldre de manera evident, tot i la propaganda dels lobbistes pronuclears. L'única veritat, demostrable amb els registres estadístics, és que de manera periòdica es produeixen greus accidents en centrals (Txernòbil, Fukushima, etc.), amb independència de les inversions i les mesures preses en seguretat. Sabem que les centrals nuclears no són segures, però alguns estats -com l'espanyol- segueixen apostant per elles aprofitant la insuficient resposta popular.

En resum, Saladié va desmuntar un per un els tòpics sobre els beneficis de les centrals, des de la seva seguretat a l'augment del nivell de renda de les famílies dels municipis que les han construït. El debat posterior, força animat, va incidir encara més en les alternatives energètiques i la sostenibilitat.

Un capítol a banda, mereixia la qüestió dels residus nuclears a la qual es va dedicar específicament el documental “Into eternity”. És un documental dirigit per Michael Madsen al 2009, al voltant de la construcció a Finlàndia del cementiri de residus residus del món. Es d'unes proporcions gegantines; es va començar al segle XX i no s'enllestirà fins al segle XXI quan es tancarà l'entrada amb una gruixuda capa de formigó i quedarà segellada per a tota l'eternitat. Diversos tècnics de la seva construcció i altres experts en la matèria intervenen explicant la fiabilitat de les instal·lacions i el seu aïllament de l'exterior per evitar la filtració de la contaminació. Encara que s'han previst moltes eventualitats que podrien alterar-ne l'estabilitat i aïllament de l'exterior (glaciacions, crisis econòmiques greus, desaparició dels idiomes actuals i, fins i tot, de la comprensió dels signes, etc.) mai no estan segurs de poder contrarestar els components de l'espècie humana que estan en les profunditat de seu codi genètic, com són la curiositat o l'avarícia. Què aturaria un grup humà que en el futur descobrís l'entrada al cementiri d'interpretar-lo com un enigma o l'indici d'un tresor? En aquest cas, el premi seria un raig de llum invisible que travessa la pell i danya de forma greu i permanent les persones i els provoca la mort i contamina l'ecosistema. La qüestió que planteja el documental és: volem llegar a les generacions futures un món contaminat i sense vida?