Jordi Martí Font

El proper 21 de juliol, el plenari municipal de l’Ajuntament de Tarragona debatrà una moció del Grup Municipal del PSC que, segons la nota de premsa que l’acompanya i les declaracions de la portaveu del Govern Municipal, Begoña Floria, pretén que Tarragona rebutgi «el referèndum il·legal» previst per l’1 d’octubre de 2017 i, per tant, esdevingui el cap i casal del «no» al procés independentista que està vivint aquest tros de país que és Catalunya, posant-ho tot tan difícil com sigui possible per tal que el poble de Catalunya –i dic «poble» perquè el cent per cent de la població que en anteriors comicis és cridada a votar- no puguem exercir el nostre dret a decidir entre si volem continuar dins del Regne d’Espanya en forma de comunitat autònoma, tal com ara, o bé volem construir una República Catalana que pugui fer el que li doni la gana un cop esdevingui independent: federar-se amb qui vulgui, mantenir-se soleta enmig del món o viatjar per la galàxia sense cordes que la subjectin enlloc.

I tot això de la moció tarragonina contrària al dret a decidir, segons diuen públicament amb una barra com d’aquí a allà, amb l’objectiu-excusa de protegir els funcionaris dels dolentots independentistes que amb la seva mania de deixar votar la ciutadania només els volen portar problemes, com si les funcionàries i funcionaris fossin menors d’edat o imbècils incapaços de decidir per ells mateixos. Sembla mentida que els manaires tarragonins tinguin en tan poca consideració les persones que fan feina a l’Ajuntament, tot i que aquesta és també una pràctica a què ens tenen acostumats.

La postura d’aquest PSC no és cap sorpresa perquè, pràcticament, cada cop que al ple municipal s’ha debatut aquest tema han dit el mateix: «Espanya intocable!…, tot i que seria bonic que fos federal…, no?» No és cap sorpresa perquè el PSC de Tarragona, junt amb el del Lleida, representen el sector més espanyolista i autoritari dins d’aquesta partit que es diu d’esquerres i catalanista, tal com defensa la paraula «transparència» alhora que ens fa viure en la foscor més absoluta. No és cap sorpresa perquè el PSC mana a Tarragona gràcies als ultraespanyolistes del PP i de Prats, no el de les gasolineres sinó el darrer regidor de l’extingida Unió Democràtica, i els peatges cal pagar-los, i més si d’ells en depèn la circulació. I no és cap sorpresa perquè el flotador dels Jocs Mediterranis depèn d’aquest vot que vagi inflat i serveixi per no ofegar-se més, d’aquesta presa de postura pública contra el procés.

Com que dels primers temes ja en teniu moltes dades, em centraré ara en la darrera de les no sorpreses. Tarragona, després de fer el ridícul més absolut a nivell mundial endarrerint un any un esdeveniment esportiu internacional -desconegut arreu del món, també cal dir-ho- com són els Jocs Mediterranis per incapacitat de gestió, havia perdut la «fe» en si mateixa. Dic «fe» perquè cap dada objectiva podia fer preveure que aquest esdeveniment es fes a la ciutat abans que s’ajornés ja que no hi havia ni finançament suficient ni diners ni pràcticament res de res a banda de ganes de privatitzar la gestió de les instal·lacions públiques esportives amb l’excusa mediterrània.

Dos cops, el rei d’Espanya havia vingut a Tarragona a mostrar públicament el seu suport als Jocs, cent cops els del Govern tarragoní havien assegurat que hi hauria diners i que no perdien l’esperança, ni la fe, però el diners que l’Estat central havia promès -o de què havia parlat, per ser exactes- no es materialitzaven de cap de les maneres. L’estat central va allargar aquesta agonia fins a l’extenuació, fent passar dies d’autèntic calvari a qui governa la ciutat i posant-los contra les cordes infinits cops. El PP anunciava que vindrien diners i els anuncis sempre eren paraules buides. Ni un euro… fins que el desembarcament va ser dels que fan història i van arribar els diners. L’Espanya pepera va salvar Ballesteros! I Millo, Soraya i tota la seva colla van venir a Tarragona, en plena Operació Catalunya, Operació Diàleg o vés a saber què, a explicar que sí que hi hauria diners i, amb els diners, alegria a dojo. Amb els Jocs, ja no hi havia Inipro que valgués i cap dels desastres de gestió viscuts a la ciutat tenia cap mena d’importància perquè finalment la Tarragona ballesteril seria olímpica…

És de ximples pensar que una operació com aquesta, que una decisió -real en aquest cas- com aquesta es faci només per fomentar l’esport a la ciutat, per fer feliç Ballesteros i la seva colla o per mostrar que l’Estat està amb Tarragona i se l’estima molt. És de ximples perquè és més que clar que Tarragona és el lloc on el debat públic sobre el referèndum decidirà de totes totes si aquest serà o no serà. Tarragona és la baula que pot caure si l’Estat aposta fort i juga les seves cartes espanyolistes i antidemòcrates. I és que ara ens trobem, ni més ni menys, enmig de la partida de cartes i cadascú jugarà les que té intentant que siguin les guanyadores. Sabem que molts «van de farol» i que alguns juguen brut, molt brut si del que es tracta és de guanyar la partida, però ens hi va molt més que uns Jocs o que una moció més o menys ben aprovada, molt més que una trista partida de cartes…

L’Estat sap que si vol que l’1 d’octubre no sigui, cal que Tarragona ciutat (no parlo de la demarcació perquè la capital n’és excepció) es mostri clarament unionista, negui el dret democràtic a votar i decidir i faci impossible la realització del referèndum. I a Ballesteros li calen els Jocs Mediterranis com l’aire que respira entre tanta caspa i investigats (antics imputats) nedant pel seu voltant. És per això que, ara, per tapar la possible corrupció i la ineptitud total s’embolica amb l’estanquera -tal com fan els de CyU amb l’estelada- i endavant les atxes que no ha estat res. I si cal votar i decidir que es voti i es decideixi… però coses més importants com posar el nom de Tàrraco al nou model de Seat, que això també és participació!

Un final més que trist per qui va arribar amb empenta i decisió a fer una ciutat nova, un fi de cicle que ens caldrà redreçar quan fineixi i deixi darrere quilos i quilos de naftalina, metres i metres de caspa, gracioses gràcies pels serveis prestats i lleialtats que fan mal a qui s’estima aquesta ciutat per damunt de qualsevol altra cosa. Ni fidelíssima ni hòsties. Tarragona de la gent, Tarragona de tots els barris, Tarragona popular i combativa, Tarragona de les persones que hi vivim, Tarragona que vol decidir i ser, Tarragona que no vol esdevenir l’última capital de l’Espanya antidemocràtica que nega a qui viu en el seu Estat la possibilitat de triar entre quedar-s’hi o anar-se’n. Tarragona tarragonina!

D’aquí al 21 de juliol de coses en veurem moltes, més de les que cap lector d’aquestes línies pot arribar a imaginar, però seran poca cosa si les comparem amb les que veurem i experimentarem d’aquí a l’1 d’octubre i els dies que vindran darrere. Perquè no cedirem davant els que volen que no tinguem el dret bàsic de triar. I l’1 d’octubre, triarem, decidirem, votarem i ens autodeterminarem… a Tarragona també!